Si envieu un document PDF per correu electrònic o el poseu en un lloc web, es converteix en un document digital. Aquest PDF estarà subjecte a partir d'aquest moment als mateixos estàndards d'accessibilitat que la resta de documents digitals online.
Els creadors de contingut són responsables de garantir que els seus documents i contingut web siguin accessibles per a les persones amb discapacitat. El primer que cal preguntar-se abans de crear un document és: "Cal que aquest contingut estigui en format PDF?"
El millor cas d'ús dels PDF és distribuir materials preparats per a imprimir, on l'única preocupació és l'aspecte del document. Més enllà d'aquest propòsit, considereu altres opcions abans de crear un PDF:
Els PDF no són la millor manera de distribuir contingut al web.
Generar PDF accessibles o solucionar problemes d'accessibilitat als fitxers PDF existents pot ser un procés complex i molt variable.
Els PDF es creen normalment a partir d'un document original, com ara un fitxer de Microsoft Word, Adobe InDesign o Microsoft PowerPoint, i després s'exporten al format PDF.
Per crear un PDF accessible a partir d'un fitxer original, han de passar dues coses:
Si no es produeix aquestes dues premises, el PDF resultant no serà accessible.
Si teniu un fitxer PDF inaccessible i ja no teniu accés al fitxer original, es pot corregir des d'Acrobat Pro, però no és una tasca senzilla. La correcció d'un fitxer PDF creat a partir d'un fitxer de Word inaccessible, per exemple, requereix molt més temps que crear un fitxer de Word accessible i després exportar-lo com a PDF.
Un PDF accessible ha de garantir que totes les persones, independentment de les seves capacitats, puguin accedir a la informació que conté i comprendre-la.
Així doncs, un PDF accessible és el que permet a les persones amb discapacitat accedir al seu contingut utilitzant tecnologies d’assistència, com ara lectors de pantalla, lupes digitals o teclats adaptats.
Perquè un PDF sigui considerat accessible, ha de complir una sèrie de característiques específiques que asseguren que tot el seu contingut és comprensible i navegable per a tothom:
Un document ha de tenir un títol (no el confongueu amb el nom del fitxer) que descrigui la seva funció o propòsit. Els títols tenen diferents usos o aplicacions, útils per a tot tipus d’usuaris.
Per exemple:
Atesa la seva importància, els autors de continguts han d’assignar títols (en les propietats del document) que siguin significatius i fàcils de llegir tenint en compte tots els usos anteriors.
Actualment, els lectors de pantalla no poden determinar en quin idioma està escrit un document o si l’idioma canvia dins d’aquest document.
Si no s’estableix l’idioma adequat, és molt probable que els lectors de pantalla pronunciïn incorrectament les paraules del text i que el significat de la informació que es transmet es pugui mal interpretar.
Els documents PDF accessibles contindran una estructura d'etiquetes ("tagged pdf"), és a dir, una estructura de dades en forma d'arbre que representa el contingut i proporciona informació clau per a tecnologies d'assistència, com ara:
A més de l'accessibilitat, l'avantatge de tenir un document PDF etiquetat és que els documents es poden redimensionar i redistribuir per a una visualització ampliada i en dispositius mòbils.
Els PDF no etiquetats no proporcionen els elements semàntics i estructurals necessaris que el programari de tecnologia d’assistència necessita per identificar, interpretar i presentar el contingut a l’usuari.
Els encapçalaments tenen un paper fonamental en l’accessibilitat. Beneficien tot tipus d’usuari, ja que mantenen el contingut organitzat i l’ajuden a trobar-lo ràpidament.
La majoria de tecnologies d’assistència (lectors de pantalla, dispositius braille...) no reconeixen el format de text visual (negreta, subratllat, etc.) i, per tant, no poden inferir o traduir el significat d’aquests senyals visuals a l’usuari. Per tal que els usuaris es beneficiïn dels avantatges que comporta estructurar un text amb encapçalaments, cal identificar-los correctament (Encapçalament 1, Encapçalament 2, etc.) mitjançant les funcions d’encapçalament que ofereix l’eina de creació en cada cas.
Els encapçalaments han de formar un esquema del contingut de la pàgina (Encapçalament 1 per a l’encapçalament principal, Encapçalament 2 per al primer nivell de subtítols, etc.). Això permet als usuaris dels lectors de pantalla entendre com està organitzada. Si l’estructura de l’encapçalament salta o s’inverteixen els nivells d’encapçalament, els usuaris tenen moltes més dificultats per esbrinar les relacions entre les seccions de la pàgina.
Els lectors de pantalla també tenen funcions que permeten als usuaris saltar ràpidament entre els encapçalaments amb una sola tecla o distingir un esquema de la pàgina creada a partir de la seva estructura d’encapçalaments. Aquesta funció fa possible que els usuaris d’aquests programaris naveguin per una pàgina amb la mateixa eficàcia que els usuaris sense discapacitats visuals.
Les persones sense discapacitat visual poden entendre ràpidament el disseny d’una pàgina web o un document i, normalment, trobar el contingut que busquen a partir d’indicis visuals. Utilitzant un ratolí, poden fer clic fàcilment en un enllaç o en un altre control en qualsevol lloc de la pàgina visible. Tanmateix, altres usuaris, inclosos els usuaris de lectors de pantalla, les persones que utilitzen l’ampliació de la pantalla i les persones que naveguen amb el teclat, no poden trobar el contingut i saltar-hi amb la mateixa facilitat tret que la pàgina estigui codificada correctament.
Hi ha una varietat de mètodes per aconseguir que sigui fàcil navegar pels llocs web i els documents digitals per a tot tipus d’usuari:
El moviment per una pàgina web o aplicació ha de seguir un ordre lògic.
Hauria de reflectir l’ordre visual de navegació i els controls de la pàgina.
Els usuaris que naveguen amb el teclat (per exemple, utilitzant la tecla de tabulació) han de poder accedir a tots els elements de la interfície d’usuari o del document i operar-hi, i normalment esperen moure’s seqüencialment d’esquerra a dreta i de dalt a baix pels elements enfocables de la pàgina (tot i que no sempre és l’ordre preferible).
Els usuaris que no poden veure les imatges depenen del text alternatiu, sovint abreujat com a «alt text»,. El text alternatiu és una breu descripció de la imatge que resideix «entre bastidors» (facilitada, per exemple, per un lector de pantalla o per un dispositiu braille), el propòsit de la qual és comunicar-ne el contingut a aquest tipus d’usuaris. El text alternatiu ha de ser concís, suficient per comunicar la idea sense carregar l’usuari amb detalls innecessaris. Quan els lectors de pantalla troben una imatge amb text alternatiu, normalment l’anuncien com a «Imatge» i després llegeixen el text alternatiu.
Les tècniques per descriure les imatges varien segons el tipus i la finalitat:
Imatges simples: la imatge transmet informació senzilla (per exemple, una fotografia, una icona o un logotip).
Les imatges simples s’han de descriure amb text alternatiu. El text alternatiu és una breu descripció del contingut de la imatge, afegit de manera que normalment és invisible per a les persones que la poden veure, però s’exposa a les persones que utilitzen tecnologies d’assistència. Els navegadors també mostren el text alternatiu de manera visible si una imatge no es carrega. La majoria d’eines per a la creació de continguts ofereixen un mitjà per afegir o editar el text alternatiu d’una imatge, normalment en un diàleg que apareix quan s’afegeix la imatge, o dins el diàleg de propietats de la imatge.
Imatges complexes: la imatge transmet informació complexa (per exemple, un gràfic o una infografia).
Les imatges complexes, com ara infografies, gràfics o diagrames, poden contenir massa informació per ser descrites de manera eficaç amb text alternatiu. En lloc d’això, se n’han de proporcionar descripcions detallades en un altre lloc.
El text pot incloure els aspectes més destacats de la imatge o dades estructurades organitzades mitjançant encapçalaments, llistes i taules que els usuaris poden explorar. Això pot ser útil per a tot tipus d’usuaris, no només per als usuaris amb discapacitat visual. Tingueu-ho en compte mentre decidiu on col·locar la descripció de la imatge.
Imatges decoratives: la imatge és purament decorativa, no informativa.
Les imatges decoratives no necessiten ser anunciades pels lectors de pantalla.
Si les imatges són purament decoratives i no tenen contingut informatiu, no requereixen una descripció. Tanmateix, sí que poden requerir un marcatge específic perquè els lectors de pantalla sàpiguen ometre-les.
Imatges de text
Sempre que sigui possible, utilitzeu formats de text, no d’imatge, per crear continguts de text. Les imatges de text perden fidelitat quan s’amplien, cosa que pot dificultar-ne la lectura, especialment als usuaris amb discapacitat visual. A més, el text es descarrega molt més ràpidament que les imatges.
El contrast de lluminositat entre el color del text i el color del fons ha de ser suficient per garantir la bona llegibilitat del text en situacions desfavorables de molta llum, de pantalles amb poc contrast o lluentor i per a persones amb problemes de visió.
Les pautes d’accessibilitat estableixen, com a norma general, una relació de contrast mínima de 4,5:1 entre text i fons.
Per a textos grans (amb lletra de mida a partir de 18 punts o bé lletra negreta a partir de 14 punts), la relació mínima és de 3:1.
S’han desenvolupat multitud d’eines gratuïtes que faciliten la comprovació de combinacions de colors per complir la normativa.
Per exemple: Accessible-colors.com
Independentment dels mitjans que utilitzeu per comunicar-vos, eviteu utilitzar característiques visuals, com ara referències espacials o de color, per comunicar informació (per exemple, «feu clic al cercle de la dreta» o «els camps obligatoris estan en vermell»). Quan proporcioneu instruccions, valoreu si les instruccions tindran sentit per a una persona amb discapacitat visual.
Eviteu utilitzar referències espacials
Les referències espacials com ara «feu clic al cercle de la dreta» no tenen sentit per a un usuari de lector de pantalla, que pot accedir al contingut però és probable que no en conegui la forma o la posició espacial dins el disseny de la pàgina. En lloc d’això, feu referència al tipus i nom d’un objecte i a la seva ubicació estructural. Per exemple, «el botó Envia a la barra lateral» és probablement una referència més significativa perquè expressa el nom de l’objecte (Envia), el tipus (botó) i la ubicació estructural (a la barra lateral) en lloc de la ubicació espacial.
Eviteu utilitzar només el color per comunicar informació
Alguns usuaris no poden percebre les diferències de color o no perceben el color de manera diferent. Per tant, és important evitar d’utilitzar només el color per comunicar informació. Per exemple, si el text de l’enllaç dins d’un paràgraf de text està dissenyat per ser reconegut només pel color (per exemple, text negre, enllaços blaus), els enllaços també s’han de subratllar. En cas contrari, és possible que els usuaris que no puguin percebre les diferències de color no puguin distingir els enllaços del text circumdant.
Un altre exemple és una indicació del tipus «els camps obligatoris estan en vermell». Està bé comunicar la característica d’«obligatori» mitjançant un text en vermell, però per comunicar aquesta informació a persones que no poden percebre el color hi ha d’haver una o més maneres addicionals de fer-ho. Per exemple, els camps obligatoris poden incloure la paraula «obligatori» com a part de l’etiqueta.
Un error comú apareix en identificar diferents grups de dades en un gràfic. Si els diferents grups estan representats amb colors diferents, també s’han de distingir per altres mitjans. Per exemple, en un gràfic de barres, les barres poden diferir pel color, però també poden tenir diferents patrons de farciment; o en un gràfic de línies, les línies poden diferir pel color, però també es poden etiquetar amb el nom del grup.
Les taules són útils per comunicar les relacions entre dades, especialment quan aquestes relacions es poden expressar millor en una matriu de files i columnes. Les taules no s’han d’utilitzar per controlar la disposició del text. Les eines per a la creació de continguts tenen altres mitjans per fer-ho, com ara organitzar el contingut en columnes.
Si les vostres dades es presenten millor en una taula, intenteu que la taula sigui senzilla. Si la taula és complexa, considereu la possibilitat de dividir-la en taules més petites i inserir un encapçalament en cadascuna.
Una de les claus per fer accessibles les taules de dades és identificar clarament les capçaleres de columnes i files mitjançant les eines que facilita cada programa.
Les taules que no tenen un marcatge estructural adequat no són totalment accessibles per als usuaris de tecnologies d’assistència, ja que les relacions entre la capçalera prevista i les cel·les de dades no es representen amb precisió.
Si l’etiquetatge estructural d’una taula no coincideix amb la seva representació visual, la informació no es pot identificar i representar amb precisió. L’etiquetatge inadequat de la taula pot fer que l’usuari mal interpreti les dades que es presenten.
Els enllaços connecten recursos a internet. Quan s’afegeixen enllaços a pàgines web o documents digitals, hi ha bones pràctiques per garantir que aquests enllaços siguin accessibles per als usuaris amb discapacitat.
Text d’enllaç significatiu
El text de l’enllaç ha de ser únic dins d’una pàgina, ha de ser significatiu quan es llegeix fora de context i ha d’ajudar els usuaris a saber alguna cosa sobre la destinació si hi fan clic.
Considereu les diferents maneres en què els usuaris interactuen amb els enllaços:
Intenteu utilitzar sempre un text d’enllaç que compleixi els criteris explicats anteriorment.
Eviteu URL com a text d’enllaç
En general, s’han d’evitar els URL com a text d’enllaç. Són difícils d’entendre per als usuaris de lectors de pantalla i difícils d’expressar per als usuaris de programes de reconeixement de veu.
Els URL curts de vegades poden ser una excepció. Per exemple, «gencat.cat» és fàcil d’entendre i de dir. En canvi «ddgi.cat» no.
Els formularis electrònics són més accessibles que els formularis dissenyats per ser impresos i emplenats a mà (imagineu una persona amb discapacitat visual, incapaç de llegir lletres petites o incapaç d’escriure amb llapis provant d’emplenar un formulari imprimible).
Tanmateix, els formularis electrònics s’han de crear amb cura per garantir que siguin totalment accessibles:
El contingut que parpelleja pot provocar convulsions a alguns usuaris.
A més, el contingut intermitent o parpellejant pot distreure els usuaris amb discapacitats cognitives o d’aprenentatge i tots els usuaris en general.
Adobe Acrobat Pro ofereix un seguit d'eines per editar i millorar característiques d'accessibilitat d'un fitxer PDF.
Com millor s'ha creat el document a InDesign o Word, menys treball es necessita per al postprocessament a Acrobat Pro.
També hi ha l'opció de considerar l'accessibilitat només després de la conversió a PDF. Tanmateix, això no es recomana sempre que sigui possible.
La funció de comprovació d'accessibilitat d'Acrobat comprova en un PDF moltes de les característiques dels PDF accessibles, i ofereix ajuda i possibles solucions als errors detectats.
Tot i aixó el verificador d'Acrobat no és una prova ni una solució de correcció completa. Passar el verificador Acrobat no garanteix el compliment de cap estàndard. Acrobat fins i tot us permetrà desar un informe de compliment, però aquest informe no garanteix que el vostre treball compleixi el 100% dels punts de control de WCAG 2.0 AA o PDF/UA.